CIUTAT, TRAMVIA I MOBILITAT

A Barcelona, la connexió del tramvia per l’avinguda Diagonal està aixecant força polèmica, com era d’esperar. Des del meu punt de vista s’està centrant molt el debat sobre els aspectes tècnics del tramvia i noto a faltar una perspectiva de planificació estratègica de ciutat i de quina mobilitat volem per als propers anys.

No es tracta de tenir un model de mobilitat ideològic i només dominat per la bicicleta com a element de transport sinó tenir una visió més àmplia de la realitat social, estructural i de creixement sostenible de l’entorn urbà.

Si mirem amb perspectiva històrica aquesta avinguda de Barcelona, que amb més d’11 quilòmetres va néixer l’any 1884, quan el projecte de Idelfonso Cerdà, va desenvolupar l’eixample de la ciutat de Barcelona.

La Diagonal identifica clarament l’ “eixample” de la ciutat, com ens recorda el periodista i cronista de la ciutat Lluís Permanyer[1]

“El disseny de la Diagonal no es tractava d’un recurs estilístic, sinó l’exponent d’un concepte de ciutat i comunicació”.

En el projecte de Cerdà, existia una tipologia de carrers per circular com era el passatge, el carrer i la via transversal, en aquest cas la Diagonal, la missió era unir els nuclis urbans allunyats. Per tant ens hem de situar en aquells anys del segle XIX, on la relació velocitat de desplaçament i temps eren factors que marcaven les distàncies de forma considerable.

Actualment aquests principis han canviat, però el tramvia per la Diagonal ens ha de portar a un plantejament més estratègic del que és la ciutat i el seu model de mobilitat en els propers anys. El tramvia no pot quedar només com una obra aïllada, amb més o menys encert i oblidant la seva afectació a la mobilitat dels ciutadans de Barcelona.

Tampoc els gestors de la ciutat han d’oblidar la mobilitat dels milers d’usuaris diaris que han d’utilitzar les vies de comunicació que la ciutat té amb la seva àrea metropolitana.

Un cop platejada la discussió tècnica de si és millor un metro, el tramvia o autobusos, no podem perdre de vista que les ciutats són una estructura amb habitants, amb persones que són el seu capital humà i que s’ha de satisfer les seves necessitats sense perdre de vista una mobilitat sostenible.

La circulació per la Diagonal d’un tramvia, no ha de ser un fi en si mateix, sinó la base d’un clar canvi cultural i de criteris sobre l’ús de l’espai públic, la mobilitat centrada només en el cotxe es veurà reemplaçada, per una mobilitat combinada, amb una clara tendència a treure dels carrers els vehicles a motor, on el vianant i la bicicleta han de tenir els seus espai, que no es poden interferir generalment per qüestions de seguretat i convivència.

La contínua potenciació del transport públic, amb les seves diferents varietats ha de ser un altre dels objectius a aconseguir. No es pot sol·licitar la renúncia a la mobilitat sense oferir alternatives als ciutadans.

No s’ha d’oblidar que les tecnologies aplicades a la mobilitat i el seu ús per les persones estan iniciant un canvi d’usos i costums i que en els propers anys es continuarà potenciant i estenent la seva utilitat.

El gran repte és que la mobilitat de les persones no es pot centrar en només potenciar una sola manera de mobilitat, l’electrificació dels nous vehicles, tant cotxes com motos, les tecnologies de comunicació entre usuaris i vehicles, l’ús de transport individual de manera compartida. La cada vegada més gran concentració de persones a les ciutats són reptes que s’han de resoldre amb una planificació estratègica, realista amb anàlisis transversals i sense imposicions ideològiques.

La mobilitat ha de ser sostenible però tan rica i plural com ho són els ciutadans.

 

www.peronamovilidad.com

 

[1] (http://www.bcn.cat/publicacions/catala/bmm/ebmm56/bmm56_32.htm)