En els últims anys estem vivint una potenciació de les mesures de mediació en diversos aspectes de les regulacions normatives. Ja que estem en un moment d’introducció de l’administració electrònica i altres mesures en les lleis administratives, podria ser el moment de potenciar els tribunals arbitrals per a les sancions de trànsit que no comporten ni ferits ni siguin fets que puguin ser enquadrats dins dels delictes contra la seguretat vial.
Països com Anglaterra ja han introduït aquest sistema a nivell municipal a la ciutat de Londres, fet que en el nostre dret administratiu està permès per a suplir els recursos revisió o d’alçada, previst a l’article 112 de la Llei 39/2015, només cal que una llei, en aquest cas la de seguretat viària, indiqui en el seu procediment que es pot substituir el recurs de reposició per l’arbitratge.
Les característiques d’aquest Tribunal d’arbitratge a Londres són:
- Aquest tribunal decideix recursos contra infraccions d’aparcament (també immobilització i retirada), ocupació de carril bus i sancions de trànsit en el municipi, que no siguin delictes o comportin la intervenció de la justícia ordinària (accidents amb ferits o morts).
- El recurs davant aquest tribunal és l’etapa final en el procés d’impugnació i no es pot arribar fins que totes les etapes anteriors s’hagin esgotat.
- El tribunal és un organisme independent, on el jutge (no de carrera) i àrbitre, estudia els recursos dels conductors, no investiga i no ofereix assessorament.
- Aquest tribunal no suposa cap càrrega per al contribuent, el finançament d’aquest tribunal s’acorda anualment i depèn de vàries administracions, sobretot relacionades amb al gestió municipal del trànsit i de l’administració ordinària de la justícia.
- Els jutges d’aquest tribunal són advocats amb una experiència mínima legal de 5 anys i , es nombren sota el control del President del Tribunal Administratiu de la zona.
Les resolucions d’aquest tribunal es recullen i són públiques, amb el que es crea criteri tant per als ciutadans com per a l’administració, per exemple criteris de manteniment, estat de la pintura, si el senyal està en bon estat de conservació.
A Espanya podria ser una alternativa ala finalització del recurs davant la pròpia administració municipal i s’evitarien els recursos davant la justícia ordinària, és a dir, davant els Tribunals Contenciosos-Administratius.
Amb aquest model de tribunals, l’Ajuntament podria alleugerar la seva estructura de resolució de recursos, donar una imatge de major imparcialitat i sevir de control de les seves actuacions sancionadores i a la vegada revisar els criteris de sanció i manteniment de la infraestructura.
També aquests tribunals, que en el cas de la nostra normativa serien més aviat tribunals d’arbitratge i no de mediació, podrien tenir uns límits econòmics en els recursos i estar ocupats per equips especialitzats en temes de mobilitat i seguretat viària.
Les seves competències es podrien regular i ampliar en tots els aspectes de mobilitat i trànsit urbà, poddrien tenir un caràcter local o bé estar obertes als ajuntaments d’una província que vulguin delegar facultats, per exemple en les diputacions, i sotmetre’s a aquest tribunal independent de la pròpia administració.
