VIATGE CAP A LA MOBILITAT SOSTENIBLE

Article redactat al mes de juliol de 2020 i és una reflexió molt personal sobre com he arribat a treballar sobre temes de mobilitat i publicat com a col·laboració en un llibre de la Direcció General de Trànsit (DGT).


 “Els qui no estiguin disposats a enfrontar el passat no podran entendre el present i no seran capaços d’encarar el futur”

Bernard Lewis. historiador 1916-2018

 

Aquesta frase de l’historiador anglès em serveix de reflexió per realitzar aquest article que intenta traslladar la meva experiència personal sobre la mobilitat i que s’inicia en l’estudi de la seguretat viària.

Porto prop de trenta anys treballant, estudiant i com a jurista analitzant les sancions de trànsit, i des d’aquest punt de vista he arribat a un major anàlisi de la seguretat viària i a estudiar la mobilitat amb les seves conseqüències positives i negatives.

Realitzar una reflexió personal sobre la meva vinculació amb la seguretat viària ha resultat un exercici interessant de memòria i valorar trenta anys dedicat professionalment i vocacionalment a una activitat tan complexa com la seguretat viària.

Segurament tot va començar en els primers anys 90, del segle passat, on la meva activitat professional al RACC i la seva Fundació, em va portar a denunciar aspectes com que l’embargament de comptes corrents per impagament de multes no s’ajustava a la legalitat d’aquell moment.

Però abans d’aquesta activitat professional, no he d’oblidar que com a fill d’un mecànic i conductor de cotxes la meva aproximació a el món dels automòbils, es produeix des de la infància, encara que percebre i valorar els accidents de trànsit es produeix més tard.

El aprofundir en els processos sancionadors em va servir per accedir a una realitat greu com eren els accidents de trànsit i sobretot les seves conseqüències, els accidentats i les víctimes mortals i ferits que patíem a casa nostra. L’any 1989 a Espanya havien mort 9.344 persones, quantitat molt elevada i que ha estat històricament la cúspide de víctimes per accidents de trànsit.

La tendència a realitzar una anàlisi de les multes i les infraccions m’ha permès observar l’evolució d’una normativa de trànsit que es modernitzava i passava d’una normativa estrictament sancionadora o de control a una sanció de major responsabilitat social.

El gran canvi en la percepció de la seguretat viària al nostre país es produeix amb la introducció del permís per punts com a element sancionador i que torna a reeducar aquella minoria de conductors que provoquen una majoria d’accidents.

A partir de la meva feina com a assessor i professional de la consultoria en temes de mobilitat i seguretat viària, vaig escriure un llibre sobre les multes, que en principi pot provocar rebuig entre els puristes de la seguretat viària, ha estat un llibre seriós i rigorós que ha pretès divulgar amb total transparència la temàtica de les sancions i com en el seu pròleg deia l’actual director general de trànsit, Pere Navarro, “la seguretat viària és una equació d’informació i conscienciació, més vigilància i control”.

En aquest breu repàs de la història de la seguretat vial no he d’oblidar l’aparició d’una fiscalia general dedicada a la seguretat viària que ha estat l’altre gran element que ha permès que aquelles conductes greus i que atempten contra la seguretat de tots es puguin jutjar i posar com a exemple del que no està tolerat per la nostra societat.

Els informes i treballs de la fiscalia i especialment com a jurista m’han ajudat a avançar en el diagnòstic de la seguretat viària, però sobretot crec que han tingut conseqüències positives en la conscienciació del món judicial perquè aquests delictes pel fet de ser realitzats per persones “normals” no podien deixar de ser impunes, així com que aquests delictes siguin clars per a la societat i diferenciats del que és una infracció administrativa.

Aquesta evolució que hem viscut en aquests anys m’ha anat aproximant a un concepte més ampli que la pròpia seguretat viària i és la mobilitat de les persones. La mobilitat en l’ésser humà ha estat necessària per cobrir les seves necessitats i cada vegada ha desitjat anar més ràpid, sense aquest aspectes històric i evolutiu no es pot comprendre l’actual mobilitat i el canvi d’hàbits d’una societat que cada vegada ha estat més motoritzada i on les persones volen realitzar el seu somni de mobilitat individual, sense compartir espais, temps i moments. Segurament és un excés d’individualisme, però és la realitat de la majoria de la nostra societat.

Aquesta mobilitat ha tingut històricament un punt d’inflexió, que ha condicionat la seguretat viària i és l’aparició de l’automòbil com a element de mobilitat motoritzada individual. Aquesta possibilitat de desplaçar-se sol en una bombolla motoritzada, té el seu aspecte més negatiu en la contaminació que produeix, tenint en compte les persones transportades i l’espai ocupat.

Arribat a aquest punt he de recordar i agrair als meus companys docents les seves experiències en seguretat integral i sobretot als alumnes que he tingut al llarg de vint anys de classes de l’Escola de Seguretat Integral de la Universitat Autònoma de Barcelona, (EPSI-UAB), que em permeten mantenir-me a el dia sobre els temes de mobilitat i, encara més important, conèixer l’opinió de les noves generacions i la seva visió de la mobilitat urbana i seguretat viària actual.

El contacte amb l’alumnat permet analitzar i enquadrar la mobilitat en un marc actual i real de la necessitat diària de desplaçar-se per anar a estudiar o treballar i les dificultats que es té en un país on el transport públic i sobretot el ferroviari són una assignatura pendent per la seva falta d’inversió i uns nivells de qualitat i servei poc fiables.

En aquests últims anys s’ha observat com estem passant d’una preocupació dels morts cada cap de setmana a un seguiment de les dades de contaminació urbana, producte de la mobilitat. El focus de la visió social es mou cap al tema mediambiental, que no és criticable sempre que tot això serveixi per reduir persones mortes.

És una realitat que les elevades taxes de contaminació i de sorolls de les nostres ciutats, estan afectant els grans nuclis de població fins al punt en què es posa en crisi l’actual manera de mobilitat de les nostres ciutats. Aquesta és una realitat que hem d’acceptar de la mateixa manera que les solucions de mobilitat de les nostres ciutats no són iguals, sinó que les mesures s’han d’adaptar a les característiques d’estructura, orografia i condicions culturals i socials de cada municipi.

Amb aquesta pandèmia vírica de Covid, una de les primeres lliçons que hem de treure és que alguns dels problemes urbans de mobilitat s’acceleren i d’altra banda que no existeixen veritats absolutes en la mobilitat urbana. L’experiència m’ha demostrat que no es pot imposar un model de mobilitat ideològic que estigui d’esquenes a la realitat social i cultural d’una ciutat.

El meu viatge personal després de reflexionar sobre el passat i l’actual moment, em deixa amb la idea de que com societat hem d’exigir més inversió en la millora de la salut i de la mobilitat col·lectiva i amb més educació per aconseguir una major responsabilitat individual. Crec que amb això podem encarar el futur amb una anàlisi dels nous riscos vials i que estarem davant d’una mobilitat diferent i condicionada per nous costums socials.